Valencián central

Este articlo ye sobre a variant d'o valencián dita tamién apichat. Pa atros significatos d'a parola apichat veiga apichat (desambigación).
Valencián central
Valencián central
Subdialectes del valencià.svg
L'apichat en morau claro
Localización cheografica
Estau {{{país}}}
País {{{país}}}
Rechión {{{rechión}}}
Parlau en País Valencián central
Lugars principals
Atras denominacions {{{atras denominacions}}}
Charradors
Oficial en {{{oficial}}}
Reconoixiu en {{{reconoixiu}}}
Regulau por {{{regulau}}}
Vitalidat
Literatura
Escritors principals
Rasgos dialectals Valencián
{{{familia1}}}
ISO 639-1 {{{iso1}}}
ISO 639-2 {{{iso2}}}
ISO 639-3 {{{iso3}}}
SIL {{{sil}}}

O valencián central (comunament clamau apichat) ye o subdialecto d'o catalán meridional u valencián que se charra en l'aria central de Valencia, tipicament de huerta (Huerta Valenciana).

FoneticaEditar

A más d'os rasgos tipicos d'o valencián, o valencián central tiene as siguients caracteristicas foneticas:

  • Pronuncia sorda de la S sonora y a G, J, que en valencián ye prepalatal africata sonora. Esto ye común con l'aragonés; Manuel Alvar crei que ya existiba en aragonés medieval d'os sieglos XI y XII, y bi n'ha pruebas que ya existiba en l'aragonés d'os sieglos XIV y XV. Ye de destacar que a zona tenió una repoblación medieval mixta con catalans y aragoneses. Manimenos bells especialistas, seguindo lo criterio de Rafael Lapesa, que no conoixeba a fondo ni as variants ni a historia de l'aragonés, creyen que l'ensordamiento ye un proceso recient, postmedieval, y independient d'o que trobamos huei en l'Alto Aragón.
  • Pronuncia clara d'os grupos consonanticos -mp, -mb, -nt, -nd, -lt, -rt a final de parola (camp, rumb, font, profund, salt, fort)[1] en contraste con atros subdialectos valencianos y con o catalán central, en os quals as consonants oclusivas son mudas, y se pronuncia cam(p), rum(b), fon(t), profun(d), sal(t), for(t)[2].

MorfolochíaEditar

  • Bi ha zonas que conservan o pasato perfecto simple sintetico, como ye tipico d'os textos medievals catalans: tu cantares, en cuenta de tu vas cantar, ell degué en cuenta de ell va deure.
  • Formas velarizadas u palatalizadas en formas de qualques verbos d'a segunda conchugación. Asinas, en a quatrena y quinta personas d'o present d'indicativo d'os verbos caure ('cayer') y vore/veure ('veyer') se dan as formas caiguem (en valencián estandar, caiem u caem) y caigueu (en estandar, caieu u caeu); vegem (en estandar, veiem u veem) y vegeu (en estandar, veiem u veeu); y en os cherundios se dan as formas caiguent (en estandar, caient u caent), vegent (en estandar, veient u veent)[3]. A velarización u palatalización en ixas formas ye una regularización que se produz por analochía con a consonant final d'a forma verbal d'a primera persona d'o present d'indicativo, seguntes sía velar (jo caic) u palatal (jo veig).

ReferenciasEditar

  1. Mapes per a l'estudi de la llengua catalana, EUMO, 1992. Pachina 12. ISBN 978-84-7602-870-4
  2. FERRANDO, Antoni, i NICOLÁS, Miquel. Història de la llengua catalana. Capitol «El procés de dialectalització». Pachina 216. Editorial UOC, 2011. ISBN 978-84-9788-380-1
  3. Gramàtica normativa valenciana. Capitol «30.2.4.2. Verbs amb i consonàntica en formes del present d'indicatiu». Acadèmia Valenciana de la Llengua, p. 260. ISBN 978-84-482-4422-4.


Variedatz d'o catalán
Catalán occidental
Apichat | Leidán | Pallarés | Ribagorzano | Tortosín | Valencián meridional | Valencián alicantín | Valencián septentrional
Catalán oriental
Alguerés | Capcinés | Central | Ibicenco | Malloquín | Menorquín | Rosellonés | Septentrional de transición | Tarraconense